divendres, 18 de març de 2011

Per molts anys, 18 de març de 2010

Avui fa cinc anys que va néixer la nostra filla gran. Va passar els tres primers mesos de vida a la UCI de neonats de l'Hospital de La Vall d'Hebron, a Barcelona.

La mare va estar el mes anterior ingressada per seguir el control diari de l'embaràs. Van ser uns mesos durs i d'incertesa, però també d'optimisme i esperança.

Amb aquest escrit volem recordar aquest cinquè aniversari i presentar aquest bloc. Es tracta del diari que vam seguir durant els mesos d'UCI i fins que l'Anna va fer un any.

En els darrers anys hem sovintejat l'hospital de la Vall d'Hebron, sortosament, per seguir controls rutinaris, tot i que els primers mesos era per seguir petites disfuncions, fer proves preventives, vacunacions extres, etc. Tot per comprovar que el creixement i desenvolupament de la nostra filla era el correcte. Oftalmòleg, traumatòleg, neuròleg, endocrinòleg, neonatòleg..., tot un seguit d'especialistes que han fet el seu seguiment.

En la visita dels 4 anys amb el neonatòleg, ens vam felicitar per tenir una filla tan sana malgrat les circumstàncies del seu naixement. És clar que aquesta felicitat és compartida i deguda a molts factors. L'Anna ha estat perfectament sana, amb un creixement i desenvolupament neuronal normal, resultat de la professionalitat dels especialistes que la van seguir durant un mes abans del seu naixement; també gràcies a la feina constant i diària de les infermeres i pediatres de la UCI. Però també a una bona dosi de sort, i per que no dir-ho, a l'entorn positiu i optimista que des del primer moment vam intentar propiciar malgrat l'adversitat.

En aquests anys hem confiat plenament amb l'equip mèdic i hem après que bona part de l'èxit de la seva feina es basa en l'actitud dels pares, especialment en el moment d'ingrés a la UCI on la situació es veu superada per les incerteses, les pors i la desorientació de les primeres hores després del naixement.

L'actitud dels pares és molt important, no suficient és clar, però cal fer un procés d'acceptació de la situació que passa per desprendre's de qualsevol sentiment de culpa, les coses passen per que passen, ser comunicatius amb els professionals, i no oblidar que hi haurà dies molt durs.

2 comentaris:

  1. A la foto, tan xicarroneta i petitona, ja es veu que és una nena preciosa!!

    Doncs moltes felicitats per ella i pels pares... i a la germaneta que dibuixa tan bé :-)

    ResponElimina
  2. Es lo mejor que te puede pasar en la vida es decir hoy 5 años después que tu hija esta sana. Me emocioné mucho al leer el diario y ver las fotos porque se parecían a mis pequeñitas que acaban de cumplir un año. Todavía me falta estoy en la etapa de especialistas mil Y estoy 100% de acuerdo que lo más importante para éstos es la actitud de los padres sacar fuerzas de no se donde y seguir adelante... Nadie podría comprenderlo si no lo ha vivido tubos, examenes, maquinas dolor, incertidumbre, esperar y ahora qué?, más exámenes....

    ResponElimina