dimarts, 7 de setembre de 2010

7 de setembre de 2005

Ui, fa un munt de dies que els pares no escriuen. El dia a dia supera les ganes d'escriure.

Des de l'última vegada que recull aquest escrit he fet un munt de coses.

Però anem pam a pam. Avui fa 9 anys que els pares es van casar. Aquell dia, a diferència d'avui, no va ploure. Portem un parell de dies que plou amb ganes. Jo no havia vist mai ploure, ni així ni de cap altre manera. La veritat és que no em neguiteixa gaire aquest temps.

El 22 d'agost vaig anar amb el pares i els avis d'Horta a Aragües del Puerto. Un petit poble de muntanya al Pirineu aragonès. Allà l'avi tenia un forn de pa amb la seva família quan era jove. Ara hi viuen encara tres tietes. Són totes tres molt alegres i m'han fet mil i una moneries. També hi eren el cosí del pare i la mare de la meva padrina. Han estat quatre dies ben agradables. Aprofitant que estaven per allà, vam anar a veure un cosí del pare i la seva família. Viuen a Barcelona, però eren allà de vacances.

Mentrestant, els avis d'Hospitalet van marxar una semaneta a Noruega. A ells també els agrada viatjar molt. I m'han portat de record un ren de pelutx.

Qui també es va recordar de mi durant les seves vacances va ser una cosina de la mare, i m'ha portat un vestit mexicà maquíssim pel proper estiu.

També he passat amb la mare la nostra primera nit soles. No passava res, només que el pare va marxar dos dies d'excursió al Pirineu. A ell li encanta la muntanya i de tant en tant fa alguna escapadeta.

Ara ja dec pesar una mica més de 3.300 grams. Però ja no anem cada setmana a fer seguiment de pes.

El que sí que em diu tothom és que sóc molt desperta i que els meus ulls són molt expressius. Sempre estic mirant a un costat i un altre per mirar i mirar. He descobert que la tele m'encanta i em queda embobalicada mirant-la. Els pares quan s'adonen me l'apaguen o em giren. Ara també tinc més força i giro el cap quan estic bocaterrosa. També sé recolzar-me amb els peus i aixecar el cul, agafar el mossegador amb les mans i posar-me'l a la boca, però sobretot el que sé fer millor és riure. Faig mil rialles cada dia. M'agrada molt que em diguin coses i ho demostro fent grans rialles. També tinc moltes ganes de parlar i ja faig molts sons com imitant als grans. Els més repetits: aji i angue. De fet, en la visita a la pediatra li va dir a la mare que em veia com una nena feliç i que aviat parlaria. Això que sigui feliç va fer molt contents als pares. Això potser vol dir que no ho estan fent malament del tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada