dissabte, 12 de març de 2011

12 de març del 2006

De nou quasi tres mesos sense escriure en aquest diari. No és que els pares no tinguin coses a explicar, però el dia a dia fa que escriure aquí es vagi ajornant. D'aquí una setmana faig 1 any. El primer! Quantes coses que han passat!

Comencem per les dades de rigor. El passat 20 de febrer ja pesava 5,5 kg i midava 60,5 cm. No està gens malament, tenint en compte que he passat dos refredats de panxa que m'han provocat importants cagarrines. Per això he hagut d'anar un parell de vegades d'urgències, però per sort no hi hagut cap complicació.

Ahir la Sara també va fer un any, i vaig anar a la seva festa. Pel cap de setmana vinent també farem la meva. Els pares han convidat a la família a dinar. Ja us explicaré, però ara fem respàs als darrers tres mesos.

En primer lloc van celebrar el Nadal. Tot va ser molt alegre, encara que els pares van acabar atabalats amb tanta reunió familiar. Nosaltres vam començar la Nit de Nadal, quan després del sopar fem cagar el Tió. Jo vaig ser bona minyona, i després del meu sopar em vaig dormir i vaig deixar que els grans sopessin sense haver d'estar pendents de mi. És clar, que quan va començar el sarau del Tió, vaig decidir que no m'ho volia perdre i vaig estar desperta. Tot i que sóc ben menuda, el Tió també em va portar cosetes, encara que el més gros vindria per Reis. Però, com per a que vinguin els Reis se'ls ha de donar la carta a la cabalgada, el dia 5 de gener a la tarde els vaig anar a rebre, i fins i tot els avis d'Horta van baixar a casa per estar amb mi aquest dia.

El dia de Reis, vaig anar a casa dels tiets de la mare, i allà vaig coincidir amb ela cosinets. Quants regals que ens havien portat! Un d'ells, un cub amb peces de plàstic de formes, ha estat un dels meus jocs preferits. M'encanta agafar i posar les peces dins, golpejar les peces per fer soroll, donar-li als pares i que me les donin...

En aquests tres mesos també he començat a dir papa i mama, i és aquest últim el que dic amb més claretat quan vull menjar o que m'agafin a coll. No és que la mare sigui qui més em dóna de menjar, normalment són el papa i l'avi d'Hospitalet, però si que és qui més m'agafa a coll.

També he començat a gatejar. Primer he estat el darrer mes anant cap endarrera, i des del divendres, ja vaig endavant. També m'encanta posar-me dempeus, i a la mínima busco alguna cosa segura que m'ho deixi fer (pares, coixins, llitet).

Què mona que estic tant menuda i dempeus! Clar que si faig cas als pares, als avis i a tothom, sóc la més bonica del món. I la més simpàtica. I la més espavilada, I la més trapella. I......la millor.

A tothom li crida l'atenció els meus ulls, pel color i lo grans que són, i el meu color morenet de pell (això és gràcies als passejades que dia si i dia també fan el pare i l'avi a l'hora del sol portant-me al cotxet).

Fa uns quinze dies ens van trobar alguns dels nens que haviem coincidit a la Vall d'Hebron. Hi havia la Claudia d'Extremadura, el Pol de Vic i el Marc d'Igualada. Tots estem molt bé, i totes les famílies encantades de com ha anat la cosa.

El tema menjar és prou important per a mi. M'agrada molt menjar amb cullera, més que amb el biberó, i les papilles de verdura amb carn o peix me les menjo en un pim pam. És clar, que si he de triar prefereixo el pa amb tomàquet i el pernil del país, les galetes i els iogurts. Sóc bona menjadora, i no dic que no a res que es pogui portar a la boca. Tot s'ha de provar.

Espero que aviat us seguiré explicant com vaig creixent, perquè amb el que he escrit aquí, segur que deduiu que estic superbé i sense problemes.

Ah! per cert, no he comentat que m'encanta estar amb nens, perquè hi he coincidit diverses vegades i és xulíssim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada